De Catalunya a California

Ja tornem a ser aquí, cansats, però a casa!! Han estat uns quants dies molt intensos, no us escribiem des de la tornada de Las Vegas amb el Xavi i la Marta, així que deunidor! Vam estar dos dies més visitant amb ells fins que van arribar els meus pares (Laura), que es van incorporar al tour turistic. Amb ells vam fer coses com anar a un restaurant català que hi ha a Belden Place, al cor del financial district de SanFrancisco. Es diu B44 i és dels germans Olivella de Vilafranca. Vam menjar superbé i el Jordi, un dels germans, no va deixar d’explicar-nos coses en tot el sopar. A destacar que tant els quadres de les parets, com la carta són dels castellers de Vilafranca. Però no us ho perdeu, perquè al labavo hi té una minipantalla de 5cm per 5cm amb imatges de castells, molt xulo! Us poso la foto a continuació.

També vam anar amb ferri a Tiburón i Sausalito, dos poblets residencials tirant a classe superalta a l’altra banda del Golden Gate amb unes vistes de SF impressionants. A més, des que va arribar la segona delegació catalana ens ha fet un temps d’estiu total i no hem vist ni un núvol (fins avui, que ens hem llevat tapats de nou…). De tornada vam parar al peu del Golden Gate Bridge a fer-nos fotos, com podeu veure

Una cosa molt curiosa que ens va passar (mai en els altres viatges als EEUU ens havia passat!!) és que vam anar a sopar al Morton’s, un restaurant de carn al centre de SF, i quan els meus pares van demanar una ampolla de vi van preguntar que qui en beuria. Vam dir que ells dos, la Marta i jo. I va i ens demanen els IDs, osigui, el DNI!! Aqui l’edat mínima per beure alcohol son els 21 anys i son molt estrictes amb això. Però d’aqui fins al punt que ens demanin el DNI quan anem amb gent “gran” que son els nostres pares, telita! Però la qüestió és que vam poder beure…

El diumenge a les 5,30 del mati vam acompanyar al Xavi i la Marta a l’aeroport que ja marxaven i des de llavors podriem dir que encara hem parat menys quiets. Dilluns vam llogar un cotxe i ens en vam anar a la regió del vi de Califòrnia, que és la més popular i productiva del país. Són dues zones, Napa i Sonoma, la primera més turistica que la segona (però oju, perquè flipareu!). Primer vam anar a Sonoma per visitar Gloria Ferrer, que és la marca que fa servir Freixenet aquí (tot i que al súper també pots trobar Cordon Negro de Freixenet, per exemple). La finca és una masia preciosa envoltada de vinyes on no veus més que verd i més finques. ON SON ELS POLÍGONS QUE TENIM AL PENEDÈS? No hi son! Vam pendre un vi pinot noire i cap a la carretera altre cop. D’allà vam anar al centre del poble de Sonoma a dinar, i carretera altre cop per anar cap a Napa. A Napa, com que no sabiem ben bé on anar o què visitar vam anar al punt d’informació, i OJU OJU OJU! Era un local preciós ambientat en plan rústic amb tot de persones jubilades treballant per la regió (als EUA es dona molt protagonisme als jubilats, sempre fan de voluntaris a molts llocs). El local tenia llibres preciosos, material de cuina, accessoris i utensilis relacionats amb el món del vi, et donaven mapes i revistes, i fins i tot hi havia una taula allargada amb 6 ipads on podies trobar informació, videos i fotografies de la zona. Una passada, de veritat que en tot el penedès no tenim res que s’hi acosti. Aquí ja vam començar a veure que Napa Valley aniria enserio i que ens esperaven moltes sorpreses. Vam agafar el cotxe i vam començar la ruta, des de Napa poble fins quasi al final de la regió al nord, Santa Helena. L’entorn era preciós, ple ple i ple de vinyes. Els ulls no et veien res més que pàmpols, ceps i gotims. Ni autopistes, ni polígons, només verd, dues carreteres i una via de tren per un tren antic que tenen, restaurat i que el fan servir per visitar la zona de nord a sud amb un restaurant a l’interior. La zona era tan maca que vam decidir no parar a visitar cap celler, però vam trobar Robert Mondavi i ens va semblar espectacular. Així que hi vam parar. Arquitectònicament una passada, i orientat al públic 100%. Una botiga amb 1000 coses (llibres, menjar, roba i estris de cuina, fotografies, etc.) sala de tastos, patis interiors… Ens va donar la sensació que al Penedès vivim aturats, produim i si tenim alguna visita ja ens està bé. A tots els interessats en viticultura: Napa Valley és quasi una obligació, molt recomenat!!

Com que les fotos de Napa son de més resolució us les hem de penjar apart, les veureu a la pàgina principal com sempre.

De tornada vam fer dues parades: 

La primera a Sausalito però a la part de les cases flotants. És una comunitat que tot son cases flotants en una zona molt tranquila de la bahia. Com que és una zona bastant bohemia diriem que les cases son bastant particulars, però molt xulo de veure!

La segona va ser veure el Golden Gate Bridge durant la posta de sol des de la muntanya on s’enganxa a l’extrem nord (pel sud s’enganxa amb SF). També molt recomenable i molt còmode, ja que aparques a la carretera, camines 100m i ja estàs al límit del precipici per gaudir de l’espectacle.

Demà (o quan puguem) us expliquem els 4 dies següents, que els hem passat entre Seattle i Vancouver. Però ara ens hem de posar a fer maletes. Sona molt fort, ja han passat els 3 mesos i la tornada està a la cantonada. Mai millor dit, perquè som dissabte i dilluns ja agafem el vol que ens portarà a casa. Com que vam venir molt carregats (ara que han passat 3 mesos ens en adonem de quantes tonteries ens vam arribar a endur…) i ultimament hem fet forces adquisicions necessitem que els meus pares, que marxen demà, se’ns enduguin les primeres maletes perquè sino no ens deixaran tornar (ja us agradaria a alguns ehh!!). Així que manos a la obra!

Ahhh per cert, avui toca Barça a l’hora de dinar. Us prometem que no és gens mala combinació, ens hi hem acostumat ja! Encara hem de decidir si el veurem al B44 (el català) o al Jillian’s (un lloc típic americà amb 100 pantalles i hamburgueses), però el veurem i guanyarem! Visca el Barça!!

Ieieieieiiiii ja tornem a ser aquí! Us vam escriure divendres passat explicant la despedida de la feina i que arribaven el Xavi i la Marta. Doncs ja son aquí i de quina manera! Els vam portar a sopar al Tony’s Pizza per celebrar el meu aniversari i després vam bufar les espelmes a casa perquè ja no aguantaven més! Quan van sortir de l’aeroport ens van donar un regal molt i molt xulo: la samarreta de la fil·loxera :D oh quina sorpresa i quin detall! Aixi que vam anar tots de la fil·loxera a sopar, com podeu veure a la foto que penjarem. A les 5,30 va sonar el despertador i cap a Las Vegas. Què dir de LV?

- Només sortir de l’avió ja vam poder comprovar de què anirien aquells 4 dies: casino, joc i calers! Tot l’aeroport estava ple de màquines “tragaperras” o màquines de poquer entre molts d’altres. Una bojeria!!

- L’hotel va estar superbé, com a ubicació és inmillorable ja que estavem paret per paret amb el París i just davant el Bellagio, una passada :) des de l’habitació veiem l’Strip amb tots els hotels, així que no ens podem queixar.

- El tema casino va ser superdivertit (i aquí escriu la Laura xd) perquè com que el Xavi té 17 anys representava que no podia jugar ni apostar, i depenent de quins supervisors hi havia ens venien a demanar el dni i quan veien que era menor de 21 el feien fora. Ens deien: ja sabeu que a LV la llei es molt estricte i, per tant, et convidaven a marxar. Com que a dins el casino del nostre hotel hi havia un Starbucks el deixavem alla, que va acabar sent la seva guarderia jajajaja Total, que com que el mestre del joc és ell, els altres ens vam quedar amb el cul enlaire. Com que l’aposta mínima per al Blackjack era de 15$ vam decidir que només jugaria el David, i vaia decisió que vam pendre, perquè el tio va passar de guanyar 75$ a perdre’ls tots jajajaja l’avaricia fa molt de mal, però va estar bé! Si vas a LV i no jugues és com no anar a LV.

- El temps va ser una mica fluix, el primer dia va ploure al matí així que vam anar a la piscina a la tarda, i el segon dia el vam dedicar tot el mati a torrar-nos al sol (penseu que ara ja som a San Francisco i avui tenim 15 graus de maxima i 11 de minima, osigui que estem del fred fins als ous!). La piscina estava molt freda, cosa que no entenem perque a Las Vegas en un dia normal pot fer 40º, però el DJ que hi havia i les begudes ho arreglaven. 

- El tema Cirque du Soleil és d’un altre món… Pel David, el Xavi i la Marta era el primer cop i els va encantar!! Però atenció, perquè el que us vam dir de les entrades a primera fila va funcionar, però amb les persones equibocades! Resulta que hi havia un home que era el que fa la funció de pallasso (a cada espectacle del CDS n’hi ha un però mai van vestits de pallassos, simplement distreuen els espectadors mentre tothom s’assenta). Doncs aquest home, d’uns 65 anys amb traje negre, va agafar dues noies que buscaven el seient, es va dirigir cap a nosaltres, va agafar al Xavi i la Marta i els va fer aixecar. Va assentar-hi les dues noies i a ells dos els va fer fora del teatre, tal qual! El David i jo no podiem parar de riure, sobretot perquè pensavem que cap dels dos parla anglès i que la feinada que tindrien per entendre’s per tornar a entrar jajaja L’home va continuar fent de les seves, tirant crispetes pel cap de la gent, estripant entrades… L’espectacle que vam veure va ser el Mystere, i va ser una passada! Al nivell de Quidam o Saltimbanco, quan vam sortir voliem anar a veure un altre espectacle del CDS, però és tan car que ens ho vam guardar per quan tornin a bcn.

- Tema casinos, a tots els hotels hi ha casino, però a tots! Més grans, més vells, més horteres, però a tots n’hi ha i les màquines passen de frikis a molt frikis. 

- I pel que fa als hotels, el mateix! Nosaltres ens quedem amb el Bellagio: té una classe inigualable, les fonts del davant fan “espectacle” cada 15minuts, una coreografia d’aigua i música que no et pots perdre i és l’hotel que determina el centre de Las Vegas. Hi tornarem segur! :)

- El dia 12 vam anar al Grand Canyon, van ser 4 hores i mitja de conduir, i just quan vam arribar es va posar a ploure i ploure sense parar. El problema no era la pluja en si, sinó que els núvols eren molt baixos i no podiem veure el canyon. Però amb una mica de paciència vam aconseguir arribar a una zona on sí que es veia i vam poder disfrutar de la maravella que és el Grand Canyon del colorado. Per anar-hi vam llogar un mustang descapotable, que amb el temps que feia no vam poder disfrutar al Grand Canyon però si a Las Vegas a la nit, vam passejar-nos per tot l’Strip amb el cotxe descapotat i va valdre molt la pena!

I aquí teniu el resum de Las Vegas, us recomanem molt molt molt molt anar-hi! És una ciutat que sorgeix del desert, que van crear com a ciutat dels casinos però que s’ha convertit en la ciutat de l’entreteniment per excel·lència dels EEUU. Ens ho vam passar massa bé perquè ara SF ens sembla tranquil i fred, però això ja s’acaba i s’ha de disfrutar! Ahir vam anar a Alcatraz, la antiga presó d’alta seguretat que hi ha en una illa davant de SF. El fred que feia i el vent eren descomunals, mai havia fet tan de fred en aquesta ciutat, i ja ens comença a cansar el tema… I avui tenim previst anar a ensenyar-los Castro (barri homosexual) i Haight Ashbury (el barri on va néixer el moviment hippie).

Molts ànims a tothom que hagi començat la uni aquesta setmana, i fins molt aviat!

Morning everyoneee!!

Fa forces dies que no diem res (sempre comencem igual, oi?) però us hem deixat temps al 100% per les Fires i Festes 2011. Ens sembla que és el primer cop en les nostres vides que ens perdem les Fires de Sant Sadurní. Ha sigut raro, perquè amb la diferència horària hem viscut més les borratxeres via facebook que no pas les resaques. Gràcies a tots els qui ens vau enviar vídeos de la festa a la Plaça de l’Església, en penjarem un quan acabem el post perquè els no-sadurninencs vegin que al Penedès hi ha festes que valen molt la pena (sí, hi ha vida a part de Vilafranca senyors!)

Nosaltres estem esgotant les últimes hores a la feina. Han estat 2 mesos i mig on hem après molt de gent que es mou molt bé en el món empresarial de l’esport. Tot i així, els dos vam marxar que tot just haviem deixat les nostres respectives feines i no vam tenir quasi temps de “break”, així que ara ens venen molt de gust aquests 17 dies de vacances que ens esperen. El calendari es presenta apretat:

Avui a les 6 arriben el Xavi Pedrolino i la Martona Cuscó, que encara que molts es pensin que son els nostres germans (bueno, el Xavi sí!) doncs no, són tots dos de la banda Pedrola-Valls. Els anirem a buscar a l’aeroport, quins nervis, fa molts i molts dies que no veiem ni abracem a ningú conegut!! És una sensació molt rara… Els portarem a casa, dutxa i cap a sopar per celebrar els 24 anys que fa avui el David! Dormir no se si dormirem massa, a les 5,30 sonarà el despertador perquè marxem cap a Las Vegas!! Ens esperen 4 dies a la ciutat dels casinos, els hotels, l’orterada màxima però també el Grand Canyon. El diumenge 11 a la nit anem al Cirque du Soleil, a veure l’espectacle Mystère. I com que és un regal que li fem al David, hem decidit comprar entrades a la primera fila. Intentarem que el fagin sortir a l’escenari, ja us informaré si hi hem aconseguit jajaja Una cosa que ens té bastant calents és el tema temperatura… Resulta que fa MESOS que no plou a Las Vegas. Doncs sí, també resulta que hi ha previsió de pluja per dissabte i dilluns (el dia que anirem a Grand Ganyon, per tant no ens hauria d’afectar). Sigui com sigui, ens pensem torrar al mínim raig de sol que toqui i ens pensem passar hores a la fantàstica piscina de l’hotel. Com que a Las Vegas tots els hotels son molt A LO GRANDE vam tenir molts dilemes per triar, però finalment hem triat el Planet Hollywood, un dels més nous i més juvenils del Strip. 

Per cert, ja que us expliquem tantes coes de Las Vegas també volem ser útils, i us direm que si us tempta Las Vegas és un viatge molt econòmic per fer. Perquè us en feu una idea, nosaltres tenim una habitació bastant luxosa (hi ha 5 categories i la nostra és la 4a per sota de suite) de 600 sq feet per 4 nits per només uns 120€ per persona. I per si només fos això, ens han dit que és molt normal que un cop fas el check-in a l’hotel t’ofereixen un upgrade a suites per 4 duros… a veure si tenim sort! El menjar també és molt barat, a tots els hotels hi ha buffets de “eat all you want” per uns 15 dolars, que son 11 euros o aixi. A part, tot el que es pot fer a Las Vegas és “gratis”, ja que consisteix en anar veient tots els hotels: Bellagio, Venetian, Paris, New York, Ceasar Palace, Luxor, etc. Això si, ja estem perfeccionant la tècnica perquè la nostra intenció és forrar-nos al casino (segur que sí). Tornant a la terra, pinta que seran 4 dies molt divertits amb la millor companyia que es pugui tenir per un viatge com Las Vegas. L’únic problema és que el Xavi té 17 anys i aquí la majoria son 21 anys, així que veurem què podem fer perquè pugui sortir de festa…

El dia 14 tornarem a estar tots 4 a SF, i tenim 2 dies per ensenyar-los la ciutat. Després el dia 15 ja arriben els de Lavern. Continuarem visitant tots junts San Francisco i el 17 a la nit despedirem al Xavi i a la Marta. Un cop ens quedem amb els pares de la Laura tenim previst anar a passar 2 dies a la zona de Napa i Sonoma, és la regió dels vins californiana i americana per excel·lència. Diuen que val molt la pena, però el com els de casa no hi ha res.

El ritme no pararà, i del dia 20 al 23 marxem direcció Seattle on veurem un partit del Seattle Sounders de fútbol i visitarem la ciutat. D’aquests 4 dies n’anirem a passar 2 al Canadà, perquè Vancouver és una ciutat molt recomenada que està a només 2h amb tren de Seattle. Ens fa molta il·lusió anar a Vancouver, tothom diu que Canada és un pais impressionant, així que en tenim moltes ganes. 

I com us podeu imaginar, estarem reventats de tant amunt i avall. El 24 i el 25 els dedicarem a acabar d’ensenyar-los SF i ja només ens quedarà un dia sols. Tenim el vol el dia 26 al vespre, però per la llargada i la diferència horària no arribarem fins el dia 27 a la nit a Barcelona. De moment, no volem pensar més enllà del 27. Hi ha masses paraules relacionades amb l’educació que no ens venen gens de gust anticipar.

I res més, aquest matí ha sigut molt emocionant perquè anavem cap a la feina parlant de que ja era l’últim dia blablabla i hem recordat que feia dies que el nostre amic xinet que ens devora les sabates amb la mirada feia dies que no apareixia per la zona de la feina. I de cop, girem la cantonada i estava alla!!!!! Ohhh ha sigut una despedida molt emocionant jajajajajajajajajajajajajajaja ens en hem enrigut una mica d’ell a la cara perquè ha sigut massa fort, però com que aqui a SF tothom està com una regadora, no passa res!

Us deixem, que avui hi ha pastis i gelat per despedir-nos a l’oficina! Ens faran fer el tipic discurset i tal, però el més important és que serà l’inici de les nostres VACANCES de veritat.

Petons per tots!!!!

Bon dia a tothom! Cada dia ens costa més escriure i ens fa més mandra i això no pot ser, que l’aventura ja comença a fer baixada i aviat s’haura acabat…

Aquest cap de setmana passat vam anar al Yosemite National Park, a uns 350km a l’est de San Francisco, molt a prop de l’estat de Nevada. El parc ocupa 3100km quadrats, osigui que poca broma!! Des de San Francisco es tarda 4 hores a arribar al centre del parc, a Yosemite Valley, que és la vall on es concentren la majoria d’hotels i serveis, com un super i 2 o 3 llocs per menjar. 

L’aventura va començar dissabte al matí, vam anar al Hyatt a recollir el cotxe que haviem llogat, un Ford Focus, i l’home que ens va atendre ens va dir que ens donava un Ford Mustang. Quan va veure la nostra cara de “enserio” ens va dir “You guys like Ford Mustang right?” I evidentment!!!! No ens ho acabavem de creure, més que res perque llogar el Ford Focus per 2 dies sencers ens costava 4duros… Doncs això, ens van entregar el pepino de cotxe i carretera i manta. La primera hora i mitja aproximadament la vam fer per autopistes normals de 3 o 4 carrils, però en molt mal estat. Algun tram no hi havia linies i d’altres semblava que anessis per camins de carro del mal estat. Després, van tocar unes 2hores i pico de carretera de carril únic… Com qui va de Sant Sadurní a Vilafranca però carreteres més estretes. El paissatge espectacular, l’interior de California és quasibé desèrtic, amb muntanyes i muntanyes d’herba groga/seca. Quan ja portavem unes 3 hores, va començar la part de muntanya… carreteres estretíssimes, amb molta pendent, curves tancadíssimes i uns marges que no els vulguis ni mirar. Ens pensavem que ja erem al park, però NO! Allò va ser més d’una hora de muntanya i poblets de l’oeste fins que ja sí que vam arribar a l’entrada del park. Es paguen $20 (14euros) a l’entrada i el tiquet et val per tota una setmana.

Com que eren les 2 i pico estavem afamats i vam decidir anar a dinar a Yosemite Village, l’unic “poble” que hi ha en tot el parc. Dic poble, perquè no hi viu ningú, simplement és una zona on hi ha 1 pizzeria, 1 deli, 1 lloc d’hamburgueses i fastfood i un súper i l’hotel Ahwahnee, que és un dels pocs hotels “tradicionals” que hi ha al parc, però també molt més car, uns 300-400 dolars la nit (210-280 euros). Vam dinar una bona hamburguesa envoltats d’esquirols per tot arreu. Es posaven sota les taules a veure què pillaven de menjar i se’t posaven al costat aixecats amb cara de “et mosegaré”. D’allà vam anar a l’hotel. Dic hotel per dir-li d’alguna manera, perquè son unes 200 cabanyes construides de 3 parets de ciment, la paret frontal és de tela i el sostre també. Per dormir, doncs bàsicament un “matalàs” (si se li pot dir així) posat sobre una fusta amb potes i una llitera que SORT que no vam haver d’utilitzar, perquè no ens hagués aguantat a cap dels dos xD A fora teniem com un pati/terrassa amb una taula i lloc per cuinar. I després d’ubicar-nos, a l’aventura!! La nostra intenció era anar al Mirror Lake (simplement perquè ens sonava bé pel nom i perquè era una caminada fàcil) però la sort de no trobar el camí correcte va fer que acabéssim anant a Vernal Fall, la cascada més impressionant que hem vist mai. De pujada vam tardar unes 2 hores, primer per un caminet asfaltat però molt empinat per entre arbres i vorejant el riu Merced, fins a arribar al pont on es veia la cascada al fons de la vall. Però ja vam veure que allò feia bona pinta i vam decidir seguir fins a dalt la cascada, aquest cop sense asfalt, per entre pedres i més pedres. Com més ens apropavem a la cascada més difícil era el camí, la brisa de la cascada feia que les pedres estiguéssin mullades, i algun tram les pedres de la paret on ens aguantavem eren tan humides que tenien les típiques algues que només et fan que relliscar més. Però finalment vam fer el cim i vam arribar a dalt de tot, en el típic punt de les pelis on algú està descendint pel riu i s’acosta a la cascada però sempre hi ha algun miracle que fa que se salvi abans de caure pel precipici. Allà ens vam refrescar perquè estavem morts i vam començar a baixar perquè el sol ja s’amagava darrere les muntanyes. Però, per art de màgia, l’objectiu gran angular que portavem enroscat a l’objectiu normal de la càmera es va desenroscar (segurament de tot el camí pujant i baixant pedres amb la càmera penjada a l’esquena) i va començar a rodolar pendent aball. Primer picant per les “escales” de pedres, després cap al marge i ja va desaparèixer riu aball. Vam decidir no fer-ne mala sang, i una japonesa que venia darrere nostre i va veure-ho tot ens va dir “it could have been worst, you guys are allright” i tenia raó, tenint en compte que cada any moren de mitjana 12 persones al Yosemite Park (amb el que va d’any aquest any ja n’han mort 17, ho vam veure el dia abans de marxar per la TV), doncs només era un objectiu i res més. Quan vam arribar al cotxe ja quasi era fosc, així que vam decidir anar a fer una pizza i a dormir (a les 9 tanquen els restaurants, aixi que ho sopavem a les 8 o no sopavem). Va ser força divertit quan vam arribar a la nostra cabanya i hi havia esquirols pululant per tot arreu, no ben bé a dins però si al pati jajajaja no dic res més, però n’hi havia un que portava un bon cabreig. Vam haver de guardar totes les coses que tinguessin aroma en unes caixes que tancaven amb unes cadenes i tanques per evitar, ATENCIÓ, que els ossos morin per intentar-s’ho menjar. És a dir, de les 1000 mesures de prevenció del park pels ossos, crec que cap d’elles tenia en compte a les persones -que no fossis atacat per un os-, sinó que totes tenien en compte que als ossos no els passés res. ENFI.

L’endemà al matí, després d’un bon esmorzar, vam anar a veure la “beach” del camping/hotel. Era una zona terrosa del riu, en comptes de plena de pedres. Allà hi havien dues nenes d’uns 6 anys banyant-se com si res, i l’aigua estava congelada. Tot i això, com que no es haviem pogut dutxar (les dutxes deixaven molt que desitjar) vam decidir fotre’ns de cap al riu. Vam tardar una bona mitja hora a entrar del tot a dins el riu, però finalment ho vam aconseguir. En un d’aquests intents, de cop vam veure un ós a l’altra banda d’on ens estavem banyant. Hi havia una pobre noia llegint sota un arbre, i l’ós li va aparèixer a 2m. Evidentment, va agafar tot el que tenia i va començar a córrer a través del riu amb tot el que portava als ombros. L’ós enseguida es va amagar darrere els arbres mentre agafavem el teleobjectiu, així que no en tenim fotos. 

Després d’aquest episodi i ja nets, vam agafar el cotxe i vam anar a veure tots els altres punts interessants de Yosemite Valley: les Yosemite Upper i Lower Falls, la Braidalveil Fall, El Capitán (el monolit més gran de la terra) i finalment el Mirror Lake, que el vam trobar molt buit d’aigua i no vam poder veure com el Half Dome (un altre dome de granit enorme) es reflectia sobre el llarc, d’aquí el seu nom. 

I fins aquí el nostre cap de setmana aventurer i de muntanya, que ens va agradar molt i molt. Per als qui tingueu California/San Francisco pendent o en ment, de veritat que dediqueu dos dies a anar al Yosemite, perquè mereix un viatge per si sol i és molt econòmic. Això si, reserveu allotjament amb mig any d’antelació i dormiu dins el Park, perquè per sortir del park el poble més proper està a 1h per carreteres infernals, aixi que no val la pena. 

Vaaa, que ja només ens queden 5 dies de treballar i arriba la primera delegació Sansadurninenca!! 

Bon dia a tothom!!

Ja som 24 d’agost, això vol dir que aviat farà 2 mesos que som a SF i que ja només ens quedarà un mes aqui… el temps passa volant! Ara mateix no hauriem d’estar escrivint perquè tenim molta feina aquests dies, però de tanta feina no se ni per on començar i mentre m’inspiro i em poso al dia amb les noticies escriurem una mica per no tenir-vos abandonats. Hi ha força coses a dir! Primer de tot, aprofitar aquest blog per felicitar a l’Alba (segur que no t’havien felicitat mai en un blog!) que avui és el seu aniversari i em fa molta enveja no poder celebrar els aniversaris amb un sopar d’aquells nostres, i en segon lloc desitjar-li molta sort a l’Anna que avui se’n va cap a Goteborg, Suècia, d’erasmus… això vol dir que la tindrem 6 mesos passant fred però disfrutant molt de l’experiència. Annita, quan comenci a fer fred ja em tindràs aqui! :)

Després dir que ahir a la nit alla les 11,30 quan anavem a dormir vam començar a llegir al twitter i al facebook que s’estava produint un terratrèmol a San Francisco i la Bay Area en general. Nosaltres no vam notar res de res, potser perquè ens estavem descollonant de riure amb la història del fals Eladio Paramés a Punto Pelota (als qui no us agradi Punto Pelota recomano veure el programa d’ahir al youtube, no pels contertulians ni res d’això, sino perque son els qui han explicat tota la historia i fins i tot van llegir els sms que s’havien intercanviat el noi basc i el periodista de C+, brutal!). Deixant el tema Punto Pelota, doncs això que no vam notar res, però tinguent en compte que SF és zona sísmica i que el 1906 un terratrèmol va deixar la ciutat en ruines i que el 1989 n’hi va haver un altre en que es van ensorrar moltes cases i va morir força gent, doncs feia una mica de cangueli pensar que mentre dormissim podria haver-hi alguna rèplica més forta. Enfi, que aquest matí ens hem llevat sans i estalvis i només ha sigut una anècdota. 

El títol del post d’avui és perquè SF és una ciutat única al món en homeless (gent sense casa) i sonats. En general els EEUU tenen registres molt alts de homeless, però és conegut arreu que SF és LA CIUTAT dels homeless i ja us assegurem que és per algun motiu. Tots els carrers de la ciutat en tenen, tots tots de veritat! Per tant, diguéssim que t’acabes acostumant a trobar sacs de dormir i merda acomulada a les voreres.  Aqui no dormen als caixers, sino que fan vida al carrer dia i nit. En tenim alguns, però, que formaran part de les nostres vides per sempre jajaja és l’exemple del que hi ha a Broadway direcció a la feina. Al matí quan baixem esta a la vorera sud, normalment dormint encara (a les 8,20) i al migdia quan pleguem està a la nord. Deixa les seves coses a la sud, que diriem que és “casa seva” i se’n va a l’altra banda a airejar-se. Va descalç i els peus els té negres. Sempre discutim si és negre de merda o negre de que els té podrits. Cal dir que són gent molt bruta, que fa molta pudor però que no incordien en general. 

A part de homeless, SF és una ciutat amb MOLTS MOLTS MOLTS bojos. Hi ha dos tipus de bojos, els que habiten cossos de homeless, cosa que els fa més identificables i ja de per si els evites, o els que aparentment son gent “normal”. Un dia ens vam trobar a un noi d’uns 25 anys saltant descalç al voltant d’una fontana amb els pantalons descordats, de manera que portava tot el cul enlaire. Veniem de veure el Barça i parlavem del partit, i a mesura que ens acostavem anavem callant tots dos progressivament per confirmar que tots dos veiem el mateix… També hi ha un noi xinès d’uns 18 anys que més o menys cada dia ens el trobem sota els porxos de l’entrada de l’oficina. Aquest té una obsessió molt rara amb les sabates. Es creui amb qui es creui, li ha de mirar les sabates. Clar, a les 8,30 es col·loca a la cantonada de Sydney Park (on hi ha les oficines) i s’empatxa de veure gent i les seves respectives sabates. A vosaltres poster us fa gràcia, però arriba un punt que fa angunia perquè et mira les sabates amb una passió que intimida. A part d’aquest que tenim localitzat, a vegades vas pel carrer i et creues amb gent aparentment normal, però de cop es posen a cridar o a fer coses rares i deixem anar un “la gent aqui està molt boja eh!”.

Res, que ja feia dies que us ho voliem explicar i aquí ho teniu. Res més per avui, ens posem enserio a fer feina que sinó seran les 2 i no haurem acabat.

Avui anem a veure un partit dels Giants, que és l’equip local de baseball i l’equip que va guanyar les World Series la temporada anterior. Aqui a SF la passió pels Giants és molt heavy, tan o més com a Catalunya el Barça, així que ja us explicarem demà com vivim un vespre de partit.

Fins demà!!